Això es parlar

Aprenguèu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que’s fa en la senzillès de la vida, davant de Déu tot sol. Aprenguèu dels pastors i dels mariners.

Quànt contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allí hont l’esperit batega amb ritme lliure i gran! Quànta immensitat han reflectat en els ulls, quànta bellesa de cels blaus i de prats verts i de mars mudant sovint de color com el rostre d’una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i plujes tèrboles! Quànt vent han sentit llurs orelles i quàntes rítmiques onades, i’ls trons que s’acosten i s’allunyen, i’l bruelar dels bous i crits misteriosos en l’espai! Quànta flaira d’aigua salada i herba fresca, i còm llurs sentits han sigut amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n’estàn com encantades, i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules son plenes de sentit.

Recordo un jorn pel nostre Pirenèu, a plè mitj-dia, que avençavem perduts per les altes soletats: en el desert de pedra onejanta haviem marrat tot camí, i debades interrogavem amb ull inquiet la muda immensitat de les montanyes immóvils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentirem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en ovirar una eugassada que en un clot de rara verdor pexia. Esperançats nos hi encaminarem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de la olla fumejanta que’l bailet, de jenolls en terra, atentament vigilava. Demanarem camí, i l’home, que era com de pedra, girà’ls ulls en son rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga dressera, i mogué’ls llavis. En la atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que’l pastor repetia toçudament: «Aquella canal…», i signava enllà vagament cap amunt de les montanyes. «Aquella canal…»: que eren belles les dues paraules entre’l vent gravement dites! que plenes de sentit, de poesia! La canal era’l camí, la canal per hont s’escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sino «aquella» canal; aquella que éll coneixia ben be entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia un ànima; era «aquella canal…» Veièu? Per a mí això es parlar.

Recordo una nit, a l’altra banda del Pirenèu, en «aquelhes mountines que tàn hautes sount», que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que’m digués quelcòm en la seva llengua propia, i ella, tota admirada, signà’l cel estrellat, i feu no més aixís: «Lis esteles…» i’m semblà que també això era parlar.

Joan Maragall, Elogi de la paraula, 1903

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s